1MES + Octubre 2016
La majoria de les persones fan balanç de l’any quan aquest acaba i ha d’arribar l’Any Nou i tot això. Jo no, jo sóc de les que sempre fan aquesta tasca ara, a la tardor que és quan faig anys. Així que el meu balanç es basa en anys naturals, no en anys del calendari. Miro enrere i poso en una balança les coses bones i dolentes del meu darrer any i poso en ordre i presento davant meu les expectatives de l'any que he començat, sempre de setembre a setembre.
Per tant, la tardor marca l’inici dels meus cicles, i coincideix amb que és el millor moment per començar un munt de projectes nous després d'haver carregat les piles a l'estiu, i amb tota la oferta formativa arrencant amb força.
Ara fa uns dies que vaig començar les classes d'anglès a la EOI dos tardes per setmana amb una professora nadiua molt canyera i a més a més un monogràfic de Restauració d'Imatgeria Festiva a la Escola Massana, és a dir gegants, capgrossos i altre bestiaris populars amb el que estic super emocionada i del que ja et faré una explicació més llarga quan hagi avançat una mica més en el temari.
Així que, entre el nou blog, el taller i noves classes estic tenint una estupenda i entretinguda tardor, i sí, ja sé que la tardor no comença fins d’aquí una setmana, però amb el temps que estem tenint, estic segura em permetràs la llicència.
No sempre va ser així, recordo quan era petita, setmanes abans de tornar al cole, començava a tenir el mateix malson recurrent: estava a classe, la senyoreta em demanava els deures i jo no els havia fet perquè m’havia oblidat que en teníem... em despertava de sobte amb el cor encongit de remordiment. No gaire sorprenent tenint en compte que havia passat tot l’estiu feliç al meu aire, completament assilvestrada sense pensar ni un minut en la escola.
Però sempre arribava un dia en que em topava amb el #@]8€& anunci de “La Vuelta al Cole” i la realitat em colpejava a la cara. Jo entrava en pànic. "Ja!!!??? ja s’acaba l’estiu??? No pot ser! encara no estic preparada per això..." i seguidament la depressió: "Aviat començarà la escola, i jo no tindré els deures fets i començaré el curs amb una mala qualificació de la professora i és clar m’agafarà mania i serà un altre any horrible a l’escola.... ".
Ja hauràs endevinat que a mi no m’agradava la escola, però per ser sincers a la escola tampoc li agradava jo.
Passava les darreres setmanes d'estiu fent com podia els deures de tot l’estiu, amb una sensació d’urgència angoixant. Quan finalment un dia o dos, o potser la nit abans de començar classes, aconseguia acabar els deures i tancava la llibreta, podia sentir la llosa de mil quilos de sobre meu com sortia volant, inspirava profundament i un nou món s'obria davant meu.
Era aleshores quan tot canviava radicalment. Començava una època de optimisme i esperança pel proper curs, aquell any el començaria be i seria millor. Una enorme pau interior m’inundava i un núvol de positivisme omplia el meu cap. Aquell nou horitzó de possibilitats era tan prometedor!
Preparava l’agenda, els horaris, amb un color per a cada assignatura, verd per naturals, blau per socials… Arribaven els llibres, alguns heretats d’altres nens, altres eren nous. Aleshores tocava folrar-los per fer-los meus, triar el color i el motiu, recordo especialment un any, als 15, on el tema eren actors clàssics: postals en blanc i negre de Marlon Brando, Paul Newman, James Dean.. sobre paper xarol negre, i el títol de l’assignatura amb lletres de rascar una a una de color daurat i finalment l’ironfix amb aquella olor de plàstic tòxic que tant m’agradava i protegiria els llibres (i les seves elegantíssimes cobertes) de qualsevol inclemència.
I enmig d’aquests dies d’esperança, venia el meu aniversari, que era el MEU dia.
Obro parèntesi (comparteixo nom amb la meva mare i fins a cert moment també compartia el dia de celebració del sant, pel que a casa es feia festa grossa a casa i venia la família i el telèfon no parava de sonar per felicitar-nos. Donat que jo era la nena (!!!) em tocava ajudar a la meva mare amb tots els preparatius: recollir i netejar la casa, parar la taula, anar retirant els plats durant el dinar i per suposat un cop tothom marxava, rentar i recollir tot.
Comprendreu que era un dia en que jo no deixava de remugar i maleir la meva sort. Fins que un dia, cap allà els 12 o 13 anys vaig decidir negociar la meva independència, recordo explicar-li a ma mare que com era per mi de poc especial celebrar que fa segles va haver-hi una senyora Verge amb el meu nom... en comptes de celebrar que jo havia nascut, cosa que em semblava molt més extraordinària i vital. Així que ma mare, molt comprensivament, va accedir a quedar-se sola en el seu dia 24 i jo vaig desplaçar-me 5 dies en el calendari, fins el 29, que és el dia del meu aniversari). Tanco parèntesi.
A partir d'aleshores sí. Aquell sí que seria el meu dia i una mica com l'anell de Golum, només meu, el meu tresor i seria especial. Sense cerimònies, sense convidats i sobretot ESPECIAL amb majúscules perquè em deixaven triar el menú, que com tots els nens acostumava a ser spaghetti amb tomàquet, mantega i formatge parmesà ratllat i de segon escalopa arrebossada o llibrets arrebossats o albergínia arrebossada o en el moment en que em vaig sofisticar amb l’adolescència, rap arrebossat.
Fixa’t que no recordo gaire les postres, ni els regals ni res extraordinari,
només de com em sentia el centre de tothom. Jo era la petita de 5 germans, així que no hi havia ocasió de sentir-se important en cap altre moment de l’any, així que aquesta sensació de poder era embriagadora!
A dia d’avui, encara sento que tinc tot el que necessito quan puc celebrar anys dinant en bona companyia i gaudint del menjar. Res més.
He rellegit el que he escrit i reconec que aquest 1mes+ m'ha sorprès el to personal (i de iaia nostàlgica) que ha agafat. Com et deia en el mail de benvinguda, el meu desig era que aquest escrit mensual fos un petit experiment més proper on mostrar-me una mica més i on pogués compartir aquelles reflexions que normalment reserves per a les amigues. I sembla que és així com ha sortit. Ja veurem com serà rebut.
M'agradaria rebre la teva opinió, saber si t'ha passat alguna cosa semblant, si tenim records comuns o completament oposats... ja sigui per escrit o en persona quan ens veiem. Estic segura que segons m'aneu explicant aquests posts mensuals aniran creixent, canviant i evolucionant, tot i que encara mateix no sé en que es convertirà.
I tot aquesta llarga història per a explicar-te com em sento en aquest mo
ment, il·lusionada pel que ha de venir. I molt satisfeta pel meu darrer cicle vital, els dels 40, on tot sembla haver-se aposentat i alineat per a oferir-me un temps feliç. No tot sortirà be, però tampoc tot malament. Aprendré dels errors i això em farà una mica més sàvia, i també aprendré dels encerts a acceptar-los com a meus i a sentir-me’n orgullosa.
Per primer cop a la meva vida, tinc la sensació d’haver esperat tota la meva vida per tal d’arribar al punt on sóc ara, i que tot l'esforç i sacrificis fets, estan valent molt la pena.
Gràcies per compartir aquest moment amb mi. Aquests 41, seran una bona collita!
