Criteris de conservació-restauració

Són els Sagrats Manaments dels restauradors, el nostre codi deontològic, el nostre jurament hipocràtic.... Almenys fins a nova ordre!

Són les pautes que no hem de perdre de vista en cap moment, des del moment de planejar com intervenir en un moble (o en qualsevol altre objecte, edifici o obra d'art) fins al seu manteniment i revisions anuals.

Hem d'aclarir que la idea d'establir uns criteris comuns per a qualsevol intervenció sobre el patrimoni és relativament jove. Podríem dir que l'historiador Cesare Brandi, fundador del Istituto Centrale per il Restauro de Roma, inicia aquesta aventura el 1972, amb la Carta del Restauro que serà la base de les teories i criteris moderns.

Abans d'aquest inici d'organització, diguem que qualsevol podia "restaurar" seguint els seus propis criteris personals, sovint més romàntics que històrics, més fantasiosos que respectuosos amb la veritat. Algun dia us parlaré d'en Viollet-le-Duc i de John Ruskin i de les seves creacions de falsos històrics. Pioners del s.XIX en la tasca de revaloritzar el patrimoni històric i també de recuperar-lo. Probablement sense romàntics com ells, simplement les ruïnes medievals (en aquell temps denostades) haurien desaparegut pedra a pedra. ​

En qualsevol cas, a dia d'avui els principals criteris d'intervenció en una peça són:

• MÀXIM RESPECTE, MÍNIMA INTERVENCIÓ tant per la peça original com per la seva pàtina. És a dir menys és més.

• ESTABILITAT I REVERSIBILITAT: Utilitzar, sempre que sigui possible, materials compatibles, innocus, estables i reversibles, prioritzant les tècniques i materials tradicionals (de les que ja coneixem com responen al pas dels segles)

• LEGIBILITAT de la nostra intervenció, en mobiliari domèstic normalment hem de conformar-nos documentant amb fotografies i una fitxa de restauració per distingir sempre la nostra intervenció de la peça original per tal d’evitar falsos estètics o històrics.*

Aquests criteris no són immutables i inamovibles, sinó que es troben sempre supeditats a les revisions periòdiques que institucions com l'ICOM o la UNESCO en puguin fer. Els criteris han variat al llarg de la història i probablement ho seguiran fent. És per això que pots veure intervencions en museus, que ara poden semblar desafortunades però que en el seu moment es consideraven totalment correctes. Alguns criteris i materials van ser canviats per què es va demostrar que eren perjudicials per a la peça a llarg termini (com les grapes metàl·liques), però d'altres simplement per canvis de paradigma en la teoria de la Conservació-Restauració o en els criteris estètics. Els criteris no indiquen un únic camí a seguir. Veiem un exemple en el qual un mateix problema pot tenir diferents solucions respectant en tots els casos els criteris de conservació-restauració.

Si tenim una peça amb una pèrdua greu de suport (p. ex. una pota o un calaix perdut) podríem decidir-nos per qualsevol d'aquestes intervencions, respectant en ambdós casos el criteri de LEGIBILITAT

1 - No reintegrar el suport perdut, això seria una restauració més conservadora i deixaríem el buit com a testimoni visual de la història de la peça. Així ho van fer al CRBMC o Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya en la restauració de l' "Armari de les cinc claus" de 1686 i pots consultar a la fitxa de la seva intervenció en aquest arxiu.

​​ 2- Si creiem que la part perduda és de rellevant importància per a entendre el conjunt de la ​​peça, podríem reintegrar el suport perdut sense que s'integri estèticament al conjunt. En cap cas volem "enganyar" ningú i no ho farem si la distingim en un altre color, tècnica o material. Aquesta seria una altra manera de complir amb la LEGIBILITAT de la nostra intervenció i evitaríem un fals estètic o històric. Aquest tipus d'intervenció és molt habitual en la restauració arqueològica, on a vegades es tenen mínimes restes materials. Ho entendràs de seguida si mires l'obra de l'artista (que no restauradora) Tatiane Freitas en el seu web: www.tatianefreitas.com ​

​ 3- Però que passa, quan no ens trobem en l'àmbit museístic o artístic, sinó que volem restaurar un moble a casa nostra o treballem per a un client que vol recuperar la funció i aspecte original de la peça i al mateix temps volem respectar els ja famosos criteris?

Doncs DOCUMENTAREM tota la nostra intervenció de principi a fi, amb fotografies d'inici i final i explicacions completes de la nostra feina a la fitxa tècnica. Aquesta serà la manera en que evitarem cometre un fals històric.

Sí, com ja pots suposar aquest darrer punt, és el que desperta més suspicàcies entre els conservadors-restauradors més acadèmics enfront els de "taller", donat que juga en certa manera amb el criteri de MÍNIMA INTERVENCIÓ, Ho sabem, però ho hem de defensar (sempre i quan no estem parlant de peces històriques o de gran valor) com un mal menor. Els restauradors de mobiliari sovint hem de fer pedagogia entre els nostres clients. Explica'ls-hi i fer-li'ls entendre el que es pot fer i el que no, quins materials utilitzar i quines peticions bizarres no són acceptables en cap cas (creu-me, sentim de tot).

Gràcies a aquest "subterfugi", que ens permet retornar al moble l'aspecte que devia tenir quan va ser fet (ara amb l'afegit de la pàtina, per suposat), podem oferir una opció atractiva als propietaris i convèncer-los de la conveniència de restaurar el seu patrimoni de manera respectuosa. Els que ens dediquem a aquest ofici sabem perfectament que la majoria de clients abans d'acceptar alguna de les dues primeres solucions "més museístiques", deixarien el moble sense restaurar i fent-se malbé, se'n desfarien llençant-lo al contenidor o acabarien portant-lo a algun altre "restaurador" amb menys escrúpols/principis.

No parlem ja de proposar-li'ls de deixar els forats de corc sense tapar...